dilluns, 2 de juliol de 2007

Ja sóc FINISHER!!!!!!!!!



Si, per fi. El dia senyalat; el dia que estàvem esperant desde feia molt temps; aquell dia que tots teníem remarcat al calendari; aquell dia que ens va fer planificar qüasi bé tota una temporada; el dia que ens podia portar a la glòria; el dia.............. 24 de juny de 2007............... que ens va portar a ser........... FINISHERS !!!!!

Ara ja ho podem dir: Que dur que és un Ironman!!!!... però, que bonic és, veure que tots els patiments i esforços, tenen el seu fruit!!! I que bé es posa recórrer aquells últims 50m de catifa blava...... aclamat, saludat, victorejat,...... i tot sabent que no ets el Marcel Zamora; no ets el guanyador de l'Ironman de Nice; no passaràs a l'història per haver aconseguit una marca Ironman; o fins i tot una classificació per Hawai; tornaràs a casa sent un triatleta aficionat, sense sortir als titulars de la premsa....
Però, per tots els que vàrem tenir la inmensa sort i el plaer de creuar aquell pòrtic d'arribada, segurament ha estat la nostra victòria més preuada i el moment de felicitat més gran en la nostra vida esportiva.
Amb el permís del meu admirat amic Marcel Zamora, tots i cadascun dels que ho vàrem aconseguir, vam guanyar el nostre particular Ironman.

Tot començava a l'estratosfèrica hora de les 04:30h: Hora de llevar-se.... i quin dia ens espera!!! Quatre galetetes, que és l'únic que m'entra, cap al dipòsit, m'enfundo el mono de l'equip, agafo el neopré i junt amb el nostre company Califa em dirigeixo a l'apartament del dúo Batis-Vila.
Direcció cap al pàrquing, pujem a "l'Alambra" i de mans del conductor professional Califa, agafem camí de la zona de boxes.
Ara si, aquell "xiuxiueig" a l'estòmac em denota que els nervis ja comencen a aflorar.
Aquella horeta prèvia a la sortida ens passa volant i un cop passat el control neopré-ulleres-casquet, agafem la rampa que ens dirigeix a primera línia de mar, a la sortida del nostre Ironman.
Abans però, uns sorpresa majúscula: les nostres estimades companyes, la Gemma, la Montse i la Marga, s'havien infiltrat a la zona "VIP" pre-sortida, per donar-nos l'últim adéu abans d'anar a la guerra........perdó, d'iniciar segurament, la competició més dura de la nostra vida. Un moment molt emotiu, que alhora a mi particularment, em va dónar moltes forces.



Hora de separar-se: En Batis es col·loca a la zona sortida de 1h06' i l'Oriol i un servidor ens posem a la de 1h10'. Al tractar-se de 1500 participants, la sortida estava dividida per sectors de temps. Cadascú s'havia de col·locar en la franja de temps de calculava per a concloure el segment de natació.
Començo a visualitzar el circuit, m'autoanimo, desitjo sort a l'Oriol i el mateix em desitja ell a mi...........



TRES...DOS.....UN..........PATAPAM!!! Comença l'Ironman de Nice!!!!
Per endavant 2 voltes de 1900m completant un total de 3800m.
Diferent al que em pensava, la situació no era tan caòtica i l'agobio que havia viscut en moltes sortides de triatlons en terres Catalanes, no era tan present en aigües franceses.
La primera volta la faig a bon ritme, però cautelós..... encara hi ha molt per endavant!!!
Surto de l'aigua (1900m), miro el crono i ........... carai, sobre els 33'. Això m'anima molt i em tiro a l'aigua altre cop amb la idea que potser podré baixar de l'1h10'.
La segona volta, molt i molt bé també, intentant anar el més recte possible, sempre rosant les boies. Al final surto de l'aigua i em surt un parcial de 1h08'07''.





Els meus companys surten:
Batis amb 1h05'25''
Oriol amb 1h19'15''




En Batis corrent cap a la transició


L'Stadler acabant el segment de natació

Transició rapideta. Em poso casc, sabates, ulleres, unes quantes barretes.......... un traguet d'aquarius......... poso en marxa er GARMIN........... em conjuro pel que m'espera............. i au!!......... a pels 180km de bici............. sense xupar roda!!!
Al sortir, sabent que els primers 20 quilometrets eren més aviat plans, m'acoplo és clar. Vaig a un ritme fàcil però sense encantar-me. Ara bé, allò era un rosari de corredors que m'avançaven sense parar: acoplats amb els seus cascs aerodinàmics i a saco!!! si, si a saco anava la penya!! Mare de déu senyor!! Ja m'ho explicareu més endavant ja!!!! Però res, el personal continuava a bloc!! Tot i això, no em vaig posar nerviós i vaig continuar amb la meva posició "aerodinàmica".
Per fi!!! km 20............... la rampa que ho trenca tot. Ja ens havien avisat que en aquest punt hi havia una rampeta d'uns 300m al 15-16%. Rampa que passarà a la posteritat amb el nom de "L'infern de les lenticulars". Com cruixien aquella combinació de carbono a les rodes, carbono al quadre, carbono a la forquilla i perqué no, carbono al cap.
Després del muret d'escalafament, començava una lleugera pujada, seguida de 3-4 km de baixada fins a l'inici del 1er port de la jornada. En aquesta transició fins a peu de port, la saga dels rodadors altre cop acoplats a la més mínima que podien. A 18-20 km/h, però ells acoplats. Quins cracks tu!!! Jo per no sentir-me extrany dins el grup dels acolpats, també ho vaig fer, però només de tant en tant.
Bé, km 50, peu de port. Per endavant, 20 km de pujada a una mitja del 5%, o sigui 1000m de desnivell. A baix de tot hi havia les primeres rampes dures, entre 6-7% i n'hi havia algun que encara no sabia el que era no anar acoplat.
En aquesta part del segment et trobaves de tot. Gent que et passava, gent que et passava acoplada, gent a la que passaves i gent a la que passaves acoplada, que personalment, et senties d'allò més bé al fer-ho.



La meva pujada va ser prudent i progressiva. Vaig coronar el port força bé (km 70) i a dalt m'esperava l'avituallament personal. Vaig parar un momentet per agafar el que més em convenia. El sandwich de 3 pisos i una "apple".
Començo el "descens", si se li pot dir d'alguna manera, tot cruspint-me l'àpat més important de l'Ironman.
Entre km 70 i 100, la carretera tendia a baixar, sense massa convicció, amb algun repetxonet de regal per allà al mig.
Km 100: comença el segon port de la jornada, amb uns 5-6km de pujada bastant constants, sobre el 5-6%. Bones sensacions de dalt a baix, adelantant a bastant personal. Un cop a dalt, havíem d'agafar una carretera on anàvem un 5 km, per girar en sec i tornar 5 km per on havíem vingut.
Ja us ho podeu imaginar. Allò era un no parar de corredors amunt i avall, és clar, la major part acoplats.
En la tornada dels 5 km em creuo amb l'Oriol i ens desitgem mutuament un "Ei!!.. venga!!!.
Molt original, però a 30-35km/h i acoplat!! no se t'acudeix res més.
Al concloure els 5 km de tornada, últim repetxonet important de la jornada: 1km bastant dur. El faig a bona cadència, per coronar (km 150) i...... "A tumba abierta!!!". No serà tant, però déu ni do lo bé que vaig baixar. Del km 120 al 150, carretera de descens amb algun plà intercalat. No paro d'adelantar corredors i això em fa pujar la moral al màxim.
Però, en un Ironman s'ha de ser molt prudent..............
Km 160: s'acaba el que entenem per baixada i comencen els últims 20 km de plà, amb vent en contra. Bufffffffffff..... feia el vent i bufffffffffff.... feia jo!! Els acoplatman's em tornen a adelantar. No sera tant bèstia com a l'inici ja que la gent anava bastant més "petada".
Els últims 5 km, on coincidiem amb els de la marató, els faig qüasi bé dret, ja que les cames començaven a demanar un canvi d'esport.
Arribo a la transició cascadet de la bici, però amb bastantes ganes d'afrontar la marató.
Em poso les bambes, la gorra, un traguet d'aigua i vinga...... a pels 42,195km!!!! Quina moral!!! La meva estrena en una marató i havia de ser avui!! Bé que hi farem, ara no hi ha volta enrera.



Començo, dintre el que cap i sent conscient de les meves limitacions atlètiques, amb bastant bon ritme.
Sens dubte, aquest últim segment, va ser on vaig patir més; on em van passar més lents els minuts; els quilòmetres; on hauria pogut escriure tranquilament una novel·la amb 4 fascicles, un per a cada volta; 4 voltes que intentaré descriure tal i com les vaig viure jo... si és que se'n pot dir viure.

VOLTA 1: "Camí de l'esperança"En la primera volta (km 10,6)marco un parcial de 56'. Bé, després de tota la "tralla" que portava, no està gens malament.
En aquesta primera volta observo que el Batis em porta qüasi bé una volta d'avantatge (i no m'extranya), i que a l'Oriol li porto uns 7-8 min.

VOLTA 2: "Cada cosa al seu lloc" En la segona volta començo a notar la presència de "el hombre del mazo". No vaig fatal, però començo a notar síntomes que algo no funciona. El Batis ja m'havia doblat en la 1ª volta, i a finals d'aquesta 2ª, m'avança la bèstia de l'Stadler. Una paraula.... Sobrat!!! Ostres, que fi que se'l veia. Me'l trec de sobre, "fotent-lo" fora del meu ritme cansí, i continuo al meu rollo; ell també, és clar. Acabo la 2ª volta amb un parcial de 1h08'.

VOLTA 3: "La història interminable" Sens dubte, el moment que vaig patir més de tot l'Ironman. Aquesta va ser la volta del declivi, de l'enfonsament moral, de l'esgotament físic, del rendiment davant de l'evidència, de la petició de caritat en tot i cadascun dels avituallaments, del compta-passes més llarg que recordo, dels segons passats a minuts, dels minuts passats a hores, de mirar les cares de tots els altres ironman's, de mirar el rostre d'ànim de tots els espectadors i ells veure el meu rostre decaigut, enfonsat, trist, derrotat...........Noooooooooooooo!!!! Encara no havia dit l'última paraula. Aquella història no podia acabar d'aquesta manera.



Finalitzo la 3ª volta, per fi, amb un parcial de 1h26'..... Sense comentaris!! Realment 10,8km de sofriment al màxim.
Al passar per l'últim gir de volta, per afrontar els últims 10,6km, tota l'afició Cerverina m'anima al màxim i em dónen forces per atacar aquella volta final. Ja encarat cap a la volta asfàltica de 5km, sento la meva Gemma que m'anima "Vinga David, que només et falta una volta!!!"
De cop, un rampell em passa pel cap. Dues coses em passen pel cap:
Visió 1: Ostres si, només em falta una volta!! Vinga ànims!!
Visió 2: Mare de déu, encara em falta una volta... i si és com la tercera!!!!

VOLTA 4: "De semàfor en semàfor i..... corro perqué em toca".
El 90% dels primers 5 km els faig a peu, amb un dolor brutal a la planta dels peus. Arribo a la zona de gespa (km 5) i decideixo parar en sec, treure'm les bames i estirar-me per descansar un ratet. El dolor als peus podia més que jo. Però s'havia de continuar. M'aixeco al cap de 4-5 min, i encaro els últims 5km que em portarien per fi a la línia d'arribada; a la línia on, després de molt patiment, podria engegar a pastar aquelles malicioses bambes.
Decideixo que he de fer alguna cosa per intentar córrer una mica i intentar baixar de les 13 hores. M'invento el "joc" dels semàfors. Em marco l'objectiu de fer el tram de semàfor a semàfor corrent i després fins al pròxim caminant, i així successivament. Poc a poc em vaig pulint els últims km i a tansols 1 km em trobo el meu estimat amic Califa. M'havia esperat a plé sol per animar-me en aquell últim esforç i per acompanyar-me fins a meta. Aquell home si que anava sobrat!!!
La veritat és que aquell últim km se'm va passar com si res i per fi............entrava a la catifa blava que conduïa a l'arc d'arribada. La gent, animant molt i molt, fent que sense adonar-te'n, t'empenyessin fins a la meta, fins a l'esglaó més alt; fins a un dels moments més feliços de la meva vida!!!
Finalitzo la 4ª volta amb 1h39'.



Els temps de la marató han estat els següents:

Batis amb 3h51'52''.
Oriol amb 4h06'31''.
Jo mateix amb 5h09'00''.

I els temps finals Ironman:

Batis amb 10h49'54''.
Oriol amb 11h55'31''.
David amb 12h48'22''.




Remarcar la extraordinària 3ª posició d'en Batis en el grup d'edat de 18-24 anys. Aquest home no té límits i és un autèntic crack!! Me n'alegro moltíssim per ell.
També m'alegro moltíssim per l'Oriol que en el seu debut en triatló, s'ha cruspit com si res tot un Ironman. Ostres, estás fet una bestiota!!!


En Batis al pòdiu

El final ja us el podeu imaginar: felicitacions, abraçades, plors, emocions,.... Bé, tot el que un pot sentir després d'aconseguir ser Finisher!!


Foto de l'expedició Cerverina

Moltíssimes gràcies a tots els que ens heu animat i ajudat a realitzar aquest somni, en especial a els que ens van acompanyar i animar sense parar a Niça. I molt especial a la meva estimada Gemma, per tot el que ha viscut, difrutat, animat, aguantat i estimat, al meu costat.

I per cert, moltíssimes felicitats al guanyador per 2on any consecutiu de l'Ironman de Nice, el nostre company i amic, el super mega crack Marcel Zamora.


0 comentaris: